Feia temps que sentia parlar de les expectatives que aixeca la illa de Darwin. És un maleït illot de pedra volcànica al bell mig del Pacífic, molt i molt allunyat de qualsevol altre punt que desperti el més mínim interés. El viatge era llarg i van caldre moltes hores de navegació. La travessa em va deixar esgotat. “A Darwin no s’hi va, s’hi arriba” els deia de manera insistent quan encara ni tant sols es veia la silueta de la roca. “El viatge val la pena només per arribar fins aquí”, em deien els companys. Sempre m’ha fet por entusiasmar-me massa si hi ha la possibilitat de fracassar. Així que aquesta vegada, tots els comentaris que em semblaven excessivament optimistes, vaig decidir posar-los secretament en reserva. Darwin es va fer pregar, però per fí hi vam arribar. Ara caldria veure si totes aquelles expectatives s’acomplien o havien de deixar pas a les consolacions fonamentades en la poca visibilitat, corrents, temperatura de l’aigua… o vés a saber quina altra argumentació d’urgència. Però no. Va ser arribar i moldre. Sis, set, vuit… deu! No hi va haver acord sobre la quantitat d’aquests éssers extraordinaris que havíem trobat. Un company m’explicava que ja n’havia vist algun exemplar aïllat abans, molt lluny d’aquí.Ara bé, no li havia fet tanta impressió com en aquesta ocasió a la maleïda illa de Darwin. Per a mi i per a molts altres companys, aquesta va ser la primera vegada. Certament, són éssers fora del normal. Moviments sinuosos, de reacció ràpida, però incapaços d’evitar alguna petita topada quan els corrents i les trajectòries ens portaven cap a la col·lisió. Va passar en més d’una ocasió. Ho vaig veure en un parell de companys que, per sort, no van prendre mal. No em va fer cap gràcia. Lamentaria molt haver vingut fins aquí per acabar amb lesionats. Tots em van semblar iguals. Poden ser més grans o més petits, però fonamentalment iguals. La forma de les aletes, els diferents tons i taques de la pell són, però, detalls que els diferència els uns dels altres, i al mateix temps, permet que es reconeguin entre ells. De passada, també és útil per reconèixe’ls també nosaltres. De fet, van ser aquests detalls els que van permetre dissipar els dubtes sobre si tots els exemplars eren diferents o era el mateix que girava una vegada i un altra. Una cosa em va captivar: els ulls. Clarament desproporcionats respecte a les dimensions del seu cos però d’una gran brillantor. Quan més a prop els tenia, més brillaven, i en aquest moment, també s’acceleraven els moviments de les seves aletes, també desproporcionades.Els companys estaven exultants. Crits d’alegria desmesurada, gesticulació hiperexpressiva i adjectius superlatius es contraposaven al meu escepticisme més sòlid. Realment valia la pena? El seu medi cada cop està més degradat, tenen problemes de subsistència i el futur que els espera no els és gaire favorable. I nosaltres hem d’estar aquí emprenyant-los? Fins i tot he tingut la sensació que eren ells els que em miraven a mí, interrogant-me. Si puc, la propera vegada els evitaré, no m’han semblat gaire interessants. El que no he aconseguit esbrinar és per a què redimonis els serveix aquesta columna que cíclicament surt des del seu cap fins a la superfície. Perquè després diguin que els taurons-balena sóm estranys!.
